Fase de la malaltia

Període d´ incubació

Després de l´ exposició al virus hi ha un període d’incubació durant el qual les persones no presenten cap símptoma  Este període d’incubació dura com a mitjana de 12 a 14 dies, però pot oscil·lar entre 7 i 17 dies. Durant aquest temps, les persones no són contagioses.

Simptomes inicials (pródrom)

Entre els primers síntomes de la verola es troben: febra, malestar, mal de cap i en el cos i, algunes vegades, vòmits. La febra, generalment, és alta i pot pujar fins als 38-40ºC. En eixe moment, les persones solen sentir-se massa malaltes per a seguir amb les seues activitats habituals. Açò es coneix com la fase pròdrom i pot durar de 2 a 4 dies.

Primera erupció (període més contagiós)

La erupción se manifesta primer en la llengua i en la boca en forma de taquetes roges. Estes taques es convertixen en llagues que s’obrin i escampen grans quantitats del virus en la boca i la gola. Més o menys al mateix temps en què les llagues en la boca s’obrin, apareix una erupció en la pell que comença en la cara i s’estén pels braços i les cames, i després pels peus i les mans. Generalment l’erupció s’estén a tot el cos en període de temps de de 24 hores. Quan apareix l’erupció, la febra usualment baixa i és possible que la persona comence a sentir-se millor.

El tercer dia, l’erupció es convertix en unflors. El quart dia, els unflors s’omplin d’un líquid espés i opac, i sovint presenten un afonament en el centre que pareix un melic. (Esta és una característica important per a distingir a la verola d’altres malalties) .

En eixe moment, la febra sol pujar una altra vegada i es manté alta fins que es formen les crostes sobre els unflors.

Erupció amb pústules (contagiós)

Els unflors es convertixen en pústules altes, generalment redones i ferms al tacte, com si haguera un objecte xicotet i redó davall de la pell. Les persones diuen sovint que senten com si tingueren balins incrustats en la pell.

Pústules i crostes (contagiós)

Les pústules comencen a formar una pellorfa i després una crosta. Al final de la segona setmana després d’aparéixer l’erupció, la major part de les llagues han format crostes.

Les crostes començen a caure (contagiós)

Les crostes comencen a caure i deixen marques en la pell que finalment es convertixen en cicatrius en forma de clots. La majoria de les crostes cauran a les 3 setmanes d’haver aparegut l’erupció. La persona continua sent contagiosa fins que totes les crostes hagen caigut.

Les crostes ja han caigut (no contagiós)

Les crostes han caigut. La persona ja no és contagiosa, encara que no és molt segur.

Diagnòstic

Si s’observa un cas clínic, la verola es confirma mitjançant l’ús de proves de laboratori.

Microscòpicament, els poxvirus produeixen inclusions citoplasmàtiques característique, les més importants de les quals són conegudes com a cossos de Guarnieri , i són els centres de replicació vírica. Els cossos de Guarnieri i s’identifiquen fàcilment en biòpsies de pell tenyides amb hematoxilina i eosina, i apareixen com a taques roses. Es troben en pràcticament totes les infeccions per poxvirus i l’absència de cossos de Guarnieri no es pot fer servir per descartar la verola.

El diagnòstic d’una infecció per ortopoxvirus també es pot fer ràpidament per examinació al micoscropi electrònic de fluid pustular o crostes. Tanmateix, tots els ortopoxvirus presenten virions idèntics en forma de maó sota el microscopi electrònic.

La identificació definitiva al laboratori del virus de la verola implica cultivar el virus en una membrana corioal·lantoica(part d’un embrió de pollastre) i examinant les lesions i taques resultants sota condicions determinades de temperatura.Les soques es poden caracteritzar mitjançant una anàlisi de la PCR i el polimorfisme en la longitud dels fragments de restricció. També s’han desenvolupat proves serològiques i ELISA, que mesuren immunoglobulines i antígens específics del virus de la verola, per contribuir a diagnosticar la infecció.

Figura: membrana corioal·lantoica de pollet amb petites taques del virus

FIN

Ah! i vigileu… si trobeu un cartell com aquest 🙂

Patogènia

El virus (foto superior)ingressa en l’organisme per via inhalatoria. Després de multiplicar-se en les cèl·lules epitelials de les vies aèries superiors, es dissemina via hematógena cap a diversos òrgans i teixits. En una segona fase el virus es replica activament en les cèl·lules reticuloendotelials i dóna lloc a una segona virèmia, provocant la infecció local de la pell, pulmons, renyons i altres òrgans. La severitat dels símptomes pot atribuir-se en part a les propietats tòxiques del virus, capaç de multiplicar-se amb gran rapidesa i acumular-se en gran quantitat; també pareix desenvolupar un paper important en el desencadenament d’una resposta immune mediada per cèl·lules. La transmissió es produïx d’humà a humà, a partir de les secrecions de les vies aèries o per exposició a les crostes seques de les lesions cutànies, a objectes contaminats o a fòmits.

Virus de la verola

Variola virus és ,com ja vaig nombrar en la primera entrada,un dels membres del grup poxvirus (Poxviridae), els quals es caracteritzen per ser els únics virus de DNA que tenen el cicle de multiplicació complet en el citoplasma de le cèl·lules infectades. La pèrdua de la coberta requereix una proteïna recés sintetitzada codificada per el virus. El virus s’unix a receptors de membrana en l’exterior de la cèl·lula hoste.

Fixació, penetració i pèrdua de la coberta

Entren en la cèl·lula per mitjà de vacúols fagocítics produïts per aquesta. La primera etapa de pèrdua de la coberta ocorre per mitjà d’enzims hidrolíticas del vacúol, alliberant d´aquesta forma el nucli viral cap a l’interior del citoplasma de la cèl·lula hoste. Entre els diversos enzims que hi ha dins de les partícules de poxvirus es troba una polimerasa del RNA viral que transcriu prop de la mitat del genoma viral en RNAm primerenc. Estes partícules de RNAm es transcriuen dins del nucli del virus i a continuació s’allibera cap al citoplasma de la cèl·lula hoste. L’etapa segona de pèrdua de la coberta es la fase en que s´allibera el DNA viral del nucli; açò requerix síntesi tant de RNA com proteïnes. En esta etapa s’inhibix la síntesi de macromolècules de la cèl·lula hoste.

La replicació de ADN viral i síntesi de proteïnes virals

Entre les primeres proteïnes elaborades estan els enzims que participen en la replicació del DNA, entre elles, la polimerasa del DNA i de la timidina. La replicació del DNA viral s’inicia poc després de la descàrrega del mateix durant la segona fase de pèrdua de la coberta. Açò ocorre de 2 a 6 hores després de la infecció en zones definides del citoplasma, que es manifesten com ‘fabriques’ o cossos d’inclusió en les micrografies electròniques. El patró de l’expressió gènica viral canvia notablement a l’iniciar-se la replicació del DNA viral. S’inhibix la síntesi de moltes de les proteïnes primerenques. El RNAm viral tardà es traduïx en grans quantitats de proteïnes estructurals i d’altres proteïnes i enzims virals. A continuació s’interromp la replicació del DNA.

Maduració

Molts dels polipèptids que es convertixen en parts de la partícula viral es modifiquen per l´adició de sucres (glicosilació), fòsfor (fosforilació) o per segmentació proteolítica. El seu alliberament ocorre per gemmació d’on obtenen una coberta de la membrana cel·lular , al voltant de 12 hores després de la infecció inicial. La producció de virus de la verola per la cèl·lula hoste generalment provoca la mort de la cèl·lula hoste.

Formes clíniques de la verola

Verola major

La verola major és la forma greu i més comuna de la verola, amb erupcions més esteses i una febre més elevada. La classificació Rao distingeix quatre tipus de verola major:ordinària, modificada, plana i hemorràgica. Històricament, la verola major té una taxa de mortalitat general d’un 30%; tanmateix, les veroles plana i hemorràgica solen ser fatals. A més, una forma anomenada variola sine eruptione(«verola sense erupció») es dóna generalment en les persones vacunades. Aquesta forma es caracteritza per una febre que es produeix després del període d’incubació habitual i només es pot confirmar per estudis d´aniticossos o, rarament, aïllant el virus.

Verola ordinaria

El 90% o més dels casos de verola entre la gent no vacunada són del tipus ordinari. La verola ordinària causa generalment una erupció «discreta», en què les pústules sobresurten de la pell per separat. La distribució de l’erupció és especialment densa a la cara; és més densa a les extremitats que al tronc; i a les extremitats, és més densa a les parts distals que a les proximals. En la majoria de casos estan afectats els palmells de les mans i les plantes dels peus. En alguns casos, les butllofes es fusionen en capes, formant una erupció «confluent» que comença a separar les capes exteriors de la pell de la carn subjacent. Els pacients amb verola confluent sovint continuen malalts fins i tot després que s’hagin format crostes a totes les lesions. En una sèrie de casos, la taxa de mortalitat de la verola confluent fou del 62%

Modificada

En referència a les característiques de l’erupció i a la rapidesa del seu desenvolupament, la verola modificada es dóna principalment en persones ja vacunades. En aquesta forma, la malaltia prodròmica encara es produeix però pot ser menys greu que en el tipus ordinari. Habitualment no hi ha febre durant l’evolució de l’erupció. Les lesions cutànies tendeixen a ser menors en nombre i a evolucionar més ràpidament, són més superficials i poden no presentar la característica uniforme de la verola més típica.L a verola modificada és mortal molt rarament, si és que ho és. Aquesta forma de verola major es confon més fàcilment amb la varicel·la.

Maligna

En la verola de tipus maligne (també anomenada verola plana), les lesions romanen gairebé a ras de la pell en el moment que es formen vesícules elevades en la verola de tipus ordinari. Es desconeix el motiu pel qual algunes persones desenvolupen aquest tipus de malaltia. Històricament, la verola maligna representava un 5-10% dels casos, i la majoria (un 72%) eren infants. La verola maligna és gairebé sempre fatal.

Hemorràgica

La verola hemorràgica és una forma greu de verola que va acompanyada de hemorragies extenses a la pell, membranes mucoses i tracte gastrointestinal. Aquesta forma es desenvolupava en aproximadament un 2% de les infeccions i es donava principalment en els adults. En la verola hemorràgica no es fan butllofes a la pell, que roman llisa. En canvi, es produeixen hemorràgies sota la pell, fent que la pell sembli cremada i negra, de manera que aquesta forma de la malaltia és coneguda com a verola negra.Aquesta forma de verola es dóna en entre el 3% i el 25% dels casos fatals, depenent de la virulència de la soca del virus.La verola hemorràgica és habitualment fatal.

Verola menor

La verola menor és una forma menys comuna de verola, i és una malaltia molt menys greu, amb una taxa de mortalitat històrica d’un 1% o menys.També s’han observat infeccions subclíniques (asimptomàtiques) per virus de la verola, però es creu que no són habituals

La vacunació amb cowpox(verola de vaca) s’ha atribuit a Edward Jenner (1749-1823), però realment feia molts anys que a la India i Xina ja es coneixia que la verola de les vaques podia “protegir” a les persones de la verola. Segons els francesos, l’any 1780 un capellà de la Provença va cometar a dos anglesos, un d’ells metge, que vaquers que havien patit la verola dels munyidors no patien després la verola. A través d’aquests la idea va passar a Jenner (imatge).

Jenner havia nascut prop de Bristol, als 8 anys va ser variolitzat. Es va formar com a metge a Londres amb el Dr John Hunter, i als 24 anys tornà al seu poble: Gloucestershire. Als 30 anys ingressa a la Royal Society.

Quan encara estudiava, un metge amb el que feia pràctiques va dir «no pot ser verola perque ha passat la verola dels munyidors», aixó li va quedar i posteriorment ho anar veien ell mateix. El 1778 va estudiar sistemàticament la protecció dels ramaders.

El 1796 va inocular a Philipps de 8 anys, amb el pus d’una lesió de cowpox de la ma d’una granjera (Sarah Nelmes) i al cap de uns dies el va infectar amb la verola i només va desenvolupar una lleugera febra i petites lesions.



Aquest cas i 13 més els va descriure en un article . Al 1898 va publicar  «An enquiry into the causes and effects of the variolae vaccinae, a disease discovered in some of the western countries of England particularly Glowcestershire, and known by the name of cowpox«. Va tenir ferotges detractors i caricatures(imatge de dalt).

Un error de Jenner que no es va descubrir fins més tard, fou que creia que amb una  dosi n’hi havia prou (per tant va inventar la vacunació, però no la revacunació).

A partir de 1800 s’exten per l’Europa meridional i oriental i les Amèriques,  Filipines i Xina.

Durant uns quants anys, els membres del Congrés de Medicina de França van fer  progressos importants com afegir glicerina com a estabilitzant(1850), dessecar la vacuna  (1897), refrigerar-la (1912) i liofilitzar-la (1917 i després 1935).  Tot aixó va permetre reduir molt la  presència de la verola a Europa i EUA entre 1850 i  1950, però no va ser així en la India, Indonesia, Sudamèrica i  Etiòpia.

Pròximament (per a concluir l´apartat de història de la verola): L´erradicació de la verola

Els primers escrits relacionats amb la vacunació daten del segle XI i corresponen a textos de la literatura xinesa. ‘El tractament correcte de la verola’ va ser atribuït a una monja budista que va viure durant el regnat de Jen Tsung (1022 a 1063) i va exercir l’art de la inoculació antivariólica a partir de malalts que patien la verola. Un altre llibre mèdic xinés, ‘El espill daurat de la Medicina’, descrivia quatre formes d’inoculació antivariólica. No obstant això, a Xina va perdurar la creença que la variolización era una tècnica estrangera, originària d’Índia. Pareix que des de temps remots a Àsia, África i Europa De l’Est se sabia que a través de la inoculació de crostes variólicas procedents de persones que patien la verola (variolización) , la malaltia podria ser transmesa de forma més dèbil a la persona sana i d´aquesta manera «inmunitzar-la» de tornar-la a patir.

En l’Índia amb tal propòsit es col·locava les persones sanes prop dels variolosos perquè contragueren la malaltia, se’ls feia ferides, es tapaven amb les robes dels malalts que estaven impregnades de les matèries contingudes en les pústules varioloses, fundant-se en l’observació que la infecció provocada solia seguir un més benigne que l’adquirida accidentalment. Però la tècnica  més practicada era la de inoculació davall de la pell o en la dermis. La mateixa es realitzava per punció o per incisió, introduint la substància inoculada davall de la dermis o s’estenia el contingut de les pústules sobre la dermis per mitjà d’un vesicatori.

En Turquia es practicava la variolización d’esta manera i va ser coneguda a Europa principalment per una comunicació del metge italià Timoni i introduïda en 1717 per Lady Montagne, esposa de l’Ambaixador Anglés a Constantinoble, que va fer variolizar als seus fills. Este mètode va tindre els seus seguidors a Anglaterra i França encara que va ser prohibit, com també els altres mencionats, perquè es va comprovar que havien sigut el punt de partida de grans epidèmies de verola.

En Gran Bretanya no va haver-hi coneixement de la variolización fins a 1721, data en què anteriorment anomenada Lady Mary Wortley Montagu (foto)la va introduir després del seu retorn de Constantinoble. Des de la cort britànica, la pràctica de la variolización es va estendre a tot el país i, a partir de la meitat del segle XVIII, la resta del continent europeu.

La variolització va ser molt important en el camp mèdic, ja que va preparar el terreny científic per a la introdució de la vacunació per part de Edward Jenner, un pas molt important per a la humanitat.

Pròximament: La introducció de la vacunació

Hola a tothom! En aquest blog parlaré sobre la malaltía virica la Verola. El nom  prové de la paraula llatina variola, que significa «tacat» i es refereix a les bombolles que apareixen en la cara i en el cos d’una persona infectada.

En aquesta primera entrada vull introduir el tema, per la qual cosa crec que és de gran importància parlar un poc de les característiques principals del virus. La verola és causada per la infecció del virus Variola virus que pertany al gènere Orthopoxvirus de la família dels pooxvírids, dins la família dels cordopoxvirins. El virus de la verola és un virus gran en forma de maó que mesura aproximadament 302-350 nm per 244-270 nm, amb un únic genoma linear d’ DNA bicatenari que mesura 186 kpb i que conté un llaç a cada extrem. Les dues varietats clàssiques de la verola són la variola major i la variola menor. El seu parent víric més proper és el virus del mol·lusc contagiós, que, com la verola, només infecta els humans. Tanmateix, a diferència de la verola, la infecció per mol·lusc és benigna.

Quatre ortopoxvirus causen infeccions en els humans: els virus de la verola, el vaccí, la verola bovina i la verola dels simis. En estat natural, el virus de la verola només infecta humans, tot i que primats i altres animals hi han estat infectats al laboratori. Els virus del vaccí, la verola bovina i la verola dels simis poden infectar tant humans com altres animals, en estat natural.

El cicle vital dels poxvirus és complicat pel fet que tenen múltiples formes infeccioses, amb diferents mecanismes de penetració cel·lular. Els poxvirus són únics entre els virus ADN pel fet que es repliquen al citoplasma de la cèl·lula i no al seu nucli. Per tal de replicar-se, els poxvirus produeixen una sèrie de proteïnes especialitzades que no produeixen els altres virus DNA, la més important de les quals és una ARN polimerasa DNA- dependent associada al virus. Tant els virions amb embolcall o sense són infecciosos. L’embolcall víric es compon de membranes de golgi modificades que contenen polipèptids virus-específics, incloent-hi hemaglutinina.

Aquestes dos imatges mostren el virus:

Pròximament: història d´una malaltía vírica erradicada.